Els del grup B i C ens llevem a les 4 del matí. Bé, algú una mica més tard... perquè ens descuidem de cridar la Laura, que va poder dormir una mica més fins que ens vam adonar que no hi érem tots. El guarda del refugi abans d’anar a dormir ens va deixar l’esmorzar preparat. Encara que a aquesta hora no hi ha gaire gana hem de menjar alguna cosa per donar energia al cos, perquè la pujada que ens espera la requereix.
Són poc més de les 5 i encara és fosc que sortim del refugi amb moltes ganes per poder pujar al cim de l’Astazu els del grup B i al llac de Marboré els del C. Fins al balcó de Pineta i el llac de Marboré el camí és conjunt, després els que anem a l’Astazu seguirem el camí.
Amb vehicle ens arribem al final de la vall de Pineta, punt de partida de l’excursió (1.300 m). D’aquí surt un camí ben senyalitzat que va pujant lentament fins a un pont que et permet passar un impetuós torrent. Un bosc de faigs, pins i avets fa que el camí encara sigui més fosc. Al final sortim al cel obert, el dia comença a clarejar i podem començar a prescindir dels frontals.
Fa una estoneta que hem deixat l’Anna i la Bruna, perquè volen anar al seu pas. Com que es quedaran al llac del Marboré ens avancem perquè tenim més tros per fer.
Ara sí que comencem a pujar de veritat: ens esperen 1.200 metres de pujada fins al balcó de Pineta. El camí, ben indicat amb fites i evident, ens fa guanyar alçada bastant ràpidament, però el desnivell és gran i ens fa la sensació que no acabem d’arribar mai.
Fa un dia calorós i els torrents que s’esmunyen del glaç ens permeten refrescar-nos i no haver de patir per falta d’aigua.
Arribem al tram que es diu l’embut. Tot un seguit de zigues-zagues et porten a un mur de pedra que sembla que no tingui sortida, però una franja sobre la roca et fa treure el nas a dalt d’un autèntic balcó.
Des d’aquí tenim a la vista la Múnia, el Robiñera, tota la vall de Pineta, el coll de Pineta i d’altres, però tot s’eclipsa amb la visió de la cara nord del Mont Perdut: és un panorama fantàstic, tot i que la gelera està molt canviada comparada amb anys abans.
Es tracta de tot un circ glacial limitat al sud pel Mont Perdut, el Cilindre i el Marboré, i al nord, per una muralla formada pel pic de Pineta, el de Tucarroya i al fons els Astazu que es reconeixen perquè presenten uns estrats oblics en tota la seva superfície.
Ara ens hem de dirigir cap al fons del circ. Anem pujant a poc a poc per un camí marcat amb fites fins a apropar-nos al llac de Marboré. Aquí mengem una mica per aprofitar i deleitar-nos amb les aigües blaves encara en molts trams gelades que té el llac.
Al fons tenim la bretxa de Tucarroya amb el refugi penjat al mig com un niu d’àguiles.
A partir d’aquí tenim dues possibilitats per pujar als Astazu: o pugem pel coll dels Astazu (i en aquest cas hem de pujar primer al petit i després carenejar fins al gran) o pugem al gran Astazu pel coll Swan, que es troba enmig del dos cims. Nosaltres és l’opció que seguim.
Sense dificultat el camí va remuntant un immens pedregar calcari. Després enfilem una terrassa en diagonal que en poca estona ens porta al coll.
La vista des del coll és impressionant: estem penjats a sobre del circ de Gavarnie, tenim quasi a tocar (és un dir) el Casco, la Brecha de Rolando i el Taillon. Més enllà s’aixeca la cara nord del Vignemale amb la seva glacera.
Davant nostre, una esvelta aresta. Anem remuntant terrasses rocoses escalonades.
Per fi ascendim al cim del Gran Astazu (3.071 m).
Les vistes són tot un privilegi. Ens sorprèn la cara nord del petit Astazu que cau a plom fins a Gavarnie. La vall de Gavarnie que veiem amb tota la seva amplitud i bellesa. Distingim el port de Bujaruelo, el refugi d’Espuguettes, la Vall d’Estaubé, el circ de Troumouse; més enllà, al nord, el massís del Neouville, el Pic Longue... Es veu tot, tot, tot.
Al cim ens estem una estona contemplant el panorama. Pel juny el dia és llarg i et permet disposar de més hores, però tot i amb això ens queda molta baixada a fer perquè són 1.800 metres de desnivell que ens esperen per arribar altre cop al balcó de Pineta.
Cansats però satisfets arribem al refugi i ens retrobem amb els companys. Els grups C i D ja han arribat, però l’A es farà esperar més.
Una dutxa i una cerveseta explicant les vivències de cada un ens deixen com nous i a punt d’anar a sopar.
Comentaris
Assumpta.