VALL D'INCLES I PIC D'ESCOBES (ANDORRA)

Aquest any, per Sant Joan hem anat a la Vall d'Incles, al nord d'Andorra. Ha estat una sortida de tres dies. Marxem el dissabte al matí cap a Puigcerdà i després el Coll de Puymorent. Entrem a Andorra pel Pas de la Casa i, després de passar el Coll d'Envalira, pocs quilòmetres més avall, ja trobem el trencant que du a la vall.

Fa un dia preciós. Encara es veu molta neu a les muntanyes. L'aire que bufa és fresquet i manté la temperatura a ratlla. 

Baixa aigua per tot arreu. Tot i que ja estem a l'estiu, sembla que l'ambient encara és molt primaveral.

Un cop deixem el cotxe, decidim dinar al costat del riu. Així ja deixem una mica de pes o si més no el canviem de lloc.
 El camí comença ample i ombrat. Va pujant suaument. Una mica més amunt trobem una esplanada amb un pontet de pedra i taules per fer el pícnic.
Un rètol ens anuncia l'indret on hem d'anar: els estanys de Juclar on hi ha el refugi amb el mateix nom.

També s'anuncia el nom d'un dels cims més emblemàtics de la zona: el Pic d'Escobes. És on volem pujar l'endemà. 


Mentre la vall es va tancant, apareixen vora el riu com uns jardinets entre els arbres, plens de flors molt vistoses i variades. Tot un plaer per als enamorats de la botànica.



Una passera ens serveix, un tros més amunt, de recés per beure aigua i descansar una mica. Sempre trobem algú o altre per fer-la petar. Una senyora francesa ens explica que anava al refugi i que ha reculat perquè ha trobat neu, una mica més amunt.

Un parell de congestes tapen el camí. La neu és tova i passem sense dificultat.
Quan falta poc per arribar al refugi, trobem més neu. Un cop hi som s'obre davant nostre la capçalera encara glaçada de la vall. La situació del refugi és de privilegi: com en un balcó, mirant l'ample sud, i al nord, des d'una talaia on tens l'estany de Juclar als peus.  

 
Hem arribat d'hora i, després d'instal·lar-nos, fem temps jugant al parxís i parlant, mentre ens esperem per al sopar. El guarda del refugi encén l'estufa. Tots li ho agraïm. Després, un bon plat de macarrons. Una mica més de tertúlia i cap a dormir s'ha dit.

Després d'un bon esmorzar, sortim cap a quarts de nou en direcció nord.  Una gran congesta que s'acaba al primer estany de Juclar ens barra el pas. La neu encara és forta. Anem intuint el camí marcat que mena cap al coll. En determinats paratges queda al descobert, sempre per damunt de l'estany. Més endavant assolim l'estany de dalt, més glaçat que el de baix. Una passera metàl·lica ens permet canviar de vessant. La boira fa acte de presència: puja des de França i regalima cap al sud una vegada i una altra.


Anem pujant pel vessant est de la vall. El camí és cobert de neu. L'intuïm i seguim amunt. Descobrim una serp just on la neu se separa de la roca. Està prenent el sol. Més tard, al refugi ho podem confirmar: un escurçó pirinenc.

Uns metres més amunt, apareixen unes feixes plenes de narcisos florits. Tot un goig. Hi ha una florida espaterrant. Ens dediquem uns minuts per fotografiar aquest moment. Es tracta d'un privilegi per a la vista.


 En Josep M. no perd cap detall i amb la seva càmera enregistra aquests moments. Tot un plaer per als amants del bon cinema de muntanya.
Després d'una bona estona seguim amunt, cap al nostre objectiu. La boira va i ve i per moments ens embolcalla del tot. No aconsegueix desviar-nos del bon camí i, una mica més enllà, sempre per damunt de congestes de neu glaçada, assolim el coll sense dificultat.


 Gairebé és una obligació immortalitzar aquest moment. Poques vegades hi ha l'ocasió per a una postal tan bonica.


La boira continua llepant els cims i es deixa caure cap al fons de les valls del cantó nord. De moment és un decorat perfecte.



El Pic Rulhe apareix davant nostre amb tota solemnitat i bellesa. Els companys expliquen aventures passades i aquest cim pren encara un aire més gran i fins i tot màgic, per mi.

Seguim pujant. El dia és radiant. Enfilem l'aresta de rocam que ens mena cap al Pic d'Escobes. De tant en tant apareixen finestres cap a l'altra banda i l'espectacle de la natura es mostra salvatge i potent. Observem de tot: el fons de les valls, cims pelats i il·luminats pel sol de juny, unes rimaies sorprenents i grans congestes suspeses en barrancs increïbles.

Arribem al fil de l'aresta. Tenim una visió general de la zona, espectacular. 
Els companys assoleixen el cim de Noè, just un xic per sobre nostre.
El pic d'Escobes apareix just davant nostre.


Decideixo quedar-me. La Bruna es queda amb mi. És tota una campiona: amb tot just nou anys i amb les seves cançons arriba a tot arreu. Ens esperem que la colla faci el cim, mentre ens expliquem cosetes i juguem una miqueta.

El temps comença a canviar ràpidament. Les boires d'aquí i d'allà comencen a ajuntar-se i els núvols prenen un aspecte més seriós. Els veiem assolir el cim i estem contents. Una mica més tard ens retrobem i comencem a baixar amb decisió.

Desfem el camí de pujada, tot i que en un primer moment prenem un nou viarany que ens mena a una pala de neu força dreta, que deixem enrere. El camí de tornada esdevé, en un principi, més directe i emocionant. Després retrobem el camí marcat amb més facilitat que de pujada i en poca estona ja ens trobem als peus del primer estany. Des d'aquí fins al refugi triguem poca estona. Quan arribem, el temps és ben diferent que al matí. Per sort el guarda ha encès l'estufa i l'escalforeta s'agraeix. Ens retrobem al voltant de la taula per matar una mica el cuquet. Fa un bon fred i la boira s'ha convertit en la mestressa del paisatge.


La Revetlla s'apropa i, mentre esperem que arribi el moment, hi ha qui juga al parxís i d'altres jocs. Després d'un sopar molt bo ens donen coca i moscatell. Nosaltres rescatem el cava enterrat a la neu que hem pujat el dia abans.

Esclata un petard i la festa s'anima. Brindem. Potser es troba a faltar la foguera, però donades les circumstàcies tampoc no resulta imprescindible. Una mica més de gatzara i... cap al llit!


I aquí ens teniu! La foto del grup, l'endemà al costat del refugi de Juclar, a punt de solfa per marxar avall.

Durant la nit ha fet fred i una bona glaçada ha congelat la neu i les escletxes de l'estany. Decidim baixar pel costat de la presa artificial i canviar al vessant est, més exposat al sol, per tal d'estalviar-nos un parell
de congestes amb un fort pendent. Només cal superar un graó d'un parell de metres que, amb l'ajuda d'una corda i els companys experimentats (gràcies Josep M. i Lluís!), deixem enrere per anar a raure a sobre de la presa.
Més avall encara ens hem de calçar els grampons un parell de cops.
De tornada descobrim nous racons i els excursionistes que pugen ens demanen com està el camí. Fa un dia fantàstic i això ens anima encara més a arribar fins als cotxes. 

El viatge de tornada esdevé plaent per totes les emocions i els records viscuts. Ens queden a la memòria i a les targetes SD.

Ens esperen les basses i el cim de Siscaró, el cim de la Cabaneta, l'alt de Juclar i molts d'altres indrets del nord d'Andorra. Fins ben aviat i salut a tothom!

Comentaris

M.Rosa Aregall ha dit…
Ostres que bé... ja m'hi he tornat a trobar.
josep maria ha dit…
Molt bé Agustí m'agrada molt
Josep M.
Agustí Ten ha dit…
Enhorabona! A veure si a la propera hi ha menys neu i ens hi atrevim.