VALL D'INCLES I PIC D'ESCOBES (ANDORRA)

Aquest any, per Sant Joan hem anat a la Vall d'Incles, al nord d'Andorra. Ha estat una sortida de tres dies. Marxem el dissabte al matí cap a Puigcerdà i després el Coll de Puymorent. Entrem a Andorra pel Pas de la Casa i, després de passar el Coll d'Envalira, pocs quilòmetres més avall, ja trobem el trencant que du a la vall.

Fa un dia preciós. Encara es veu molta neu a les muntanyes. L'aire que bufa és fresquet i manté la temperatura a ratlla. 

Baixa aigua per tot arreu. Tot i que ja estem a l'estiu, sembla que l'ambient encara és molt primaveral.

Un cop deixem el cotxe, decidim dinar al costat del riu. Així ja deixem una mica de pes o si més no el canviem de lloc.

 El camí comença ample i ombrat. Va pujant suaument. Una mica més amunt trobem una esplanada amb un pontet de pedra i taules per fer el pícnic.
Un rètol ens anuncia l'indret on hem d'anar: els estanys de Juclar on hi ha el refugi amb el mateix nom.

També s'anuncia el nom d'un dels cims més emblemàtics de la zona: el Pic d'Escobes. És on volem pujar l'endemà. 

Mentre la vall es va tancant, apareixen vora el riu com uns jardinets entre els arbres, plens de flors molt vistoses i variades. Tot un plaer per als enamorats de la botànica.



Una passera ens serveix, un tros més amunt, de recés per beure aigua i descansar una mica. Sempre trobem algú o altre per fer-la petar. Una senyora francesa ens explica que anava al refugi i que ha reculat perquè ha trobat neu, una mica més amunt.

Un parell de congestes tapen el camí. La neu és tova i passem sense dificultat.
Quan falta poc per arribar al refugi, trobem més neu. Un cop hi som s'obre davant nostre la capçalera encara glaçada de la vall. La situació del refugi és de privilegi: com en un balcó, mirant l'ample sud, i al nord, des d'una talaia on tens l'estany de Juclar als peus.  

 

Hem arribat d'hora i, després d'instal·lar-nos, fem temps jugant al parxís i parlant, mentre ens esperem per al sopar. El guarda del refugi encén l'estufa. Tots li ho agraïm. Després, un bon plat de macarrons. Una mica més de tertúlia i cap a dormir s'ha dit.

Després d'un bon esmorzar, sortim cap a quarts de nou en direcció nord.  Una gran congesta que s'acaba al primer estany de Juclar ens barra el pas. La neu encara és forta. Anem intuint el camí marcat que mena cap al coll. En determinats paratges queda al descobert, sempre per damunt de l'estany. Més endavant assolim l'estany de dalt, més glaçat que el de baix. Una passera metàl·lica ens permet canviar de vessant. La boira fa acte de presència: puja des de França i regalima cap al sud una vegada i una altra.

Anem pujant pel vessant est de la vall. El camí és cobert de neu. L'intuïm i seguim amunt. Descobrim una serp just on la neu se separa de la roca. Està prenent el sol. Més tard, al refugi ho podem confirmar: un escurçó pirinenc.

Uns metres més amunt, apareixen unes feixes plenes de narcisos florits. Tot un goig. Hi ha una florida espaterrant. Ens dediquem uns minuts per fotografiar aquest moment. Es tracta d'un privilegi per a la vista.

 En Josep M. no perd cap detall i amb la seva càmera enregistra aquests moments. Tot un plaer per als amants del bon cinema de muntanya.

Després d'una bona estona seguim amunt, cap al nostre objectiu. La boira va i ve i per moments ens embolcalla del tot. No aconsegueix desviar-nos del bon camí i, una mica més enllà, sempre per damunt de congestes de neu glaçada, assolim el coll sense dificultat.


 Gairebé és una obligació immortalitzar aquest moment. Poques vegades hi ha l'ocasió per a una postal tan bonica.

La boira continua llepant els cims i es deixa caure cap al fons de les valls del cantó nord. De moment és un decorat perfecte.

El Pic Rulhe apareix davant nostre amb tota solemnitat i bellesa. Els companys expliquen aventures passades i aquest cim pren encara un aire més gran i fins i tot màgic, per mi.

Seguim pujant. El dia és radiant. Enfilem l'aresta de rocam que ens mena cap al Pic d'Escobes. De tant en tant apareixen finestres cap a l'altra banda i l'espectacle de la natura es mostra salvatge i potent. Observem de tot: el fons de les valls, cims pelats i il·luminats pel sol de juny, unes rimaies sorprenents i grans congestes suspeses en barrancs increïbles.

Arribem al fil de l'aresta. Tenim una visió general de la zona, espectacular. 
Els companys assoleixen el cim de Noè, just un xic per sobre nostre.
El pic d'Escobes apareix just davant nostre.

Decideixo quedar-me. La Bruna es queda amb mi. És tota una campiona: amb tot just nou anys i amb les seves cançons arriba a tot arreu. Ens esperem que la colla faci el cim, mentre ens expliquem cosetes i juguem una miqueta.

El temps comença a canviar ràpidament. Les boires d'aquí i d'allà comencen a ajuntar-se i els núvols prenen un aspecte més seriós. Els veiem assolir el cim i estem contents. Una mica més tard ens retrobem i comencem a baixar amb decisió.

Desfem el camí de pujada, tot i que en un primer moment prenem un nou viarany que ens mena a una pala de neu força dreta, que deixem enrere. El camí de tornada esdevé, en un principi, més directe i emocionant. Després retrobem el camí marcat amb més facilitat que de pujada i en poca estona ja ens trobem als peus del primer estany. Des d'aquí fins al refugi triguem poca estona. Quan arribem, el temps és ben diferent que al matí. Per sort el guarda ha encès l'estufa i l'escalforeta s'agraeix. Ens retrobem al voltant de la taula per matar una mica el cuquet. Fa un bon fred i la boira s'ha convertit en la mestressa del paisatge.

La Revetlla s'apropa i, mentre esperem que arribi el moment, hi ha qui juga al parxís i d'altres jocs. Després d'un sopar molt bo ens donen coca i moscatell. Nosaltres rescatem el cava enterrat a la neu que hem pujat el dia abans.

Esclata un petard i la festa s'anima. Brindem. Potser es troba a faltar la foguera, però donades les circumstàcies tampoc no resulta imprescindible. Una mica més de gatzara i... cap al llit!

I aquí ens teniu! La foto del grup, l'endemà al costat del refugi de Juclar, a punt de solfa per marxar avall.

Durant la nit ha fet fred i una bona glaçada ha congelat la neu i les escletxes de l'estany. Decidim baixar pel costat de la presa artificial i canviar al vessant est, més exposat al sol, per tal d'estalviar-nos un parell

de congestes amb un fort pendent. Només cal superar un graó d'un parell de metres que, amb l'ajuda d'una corda i els companys experimentats (gràcies Josep M. i Lluís!), deixem enrere per anar a raure a sobre de la presa.
Més avall encara ens hem de calçar els grampons un parell de cops.

De tornada descobrim nous racons i els excursionistes que pugen ens demanen com està el camí. Fa un dia fantàstic i això ens anima encara més a arribar fins als cotxes. 

El viatge de tornada esdevé plaent per totes les emocions i els records viscuts. Ens queden a la memòria i a les targetes SD.

Ens esperen les basses i el cim de Siscaró, el cim de la Cabaneta, l'alt de Juclar i molts d'altres indrets del nord d'Andorra. Fins ben aviat i salut a tothom!

Montserrat

SORTIDA A MONTSERRAT

El dia 21 d’abril a les 8.15h vam sortir una bona cotxarrada cap a Montserrat. Hi vam anar per l’Eix Transversal i vam trigar una hora. Abans d’arribar al monestir hi ha un pàrquing on es pot deixar el cotxe i acabar d’arribar a peu fins al monestir. Allà van trobar la basílica i les dependències monacals i, per altra banda, apartaments que allotgen peregrins, restaurants i botigues.

Un cop vàrem degustar un cafetonet matinal o altres queixalades vàrem començar  a posar-nos en marxa. La ruta va començar per la part esquerra dels edificis, on vàrem a caminar per una zona pavimentada fins arribar a la Creu de Sant Miquel, des d’on podíem gaudir d’unes primeres vistes extraordinàries del Llobregat, del telefèric i tot el monestir. També vàrem divisar per sobre del monestir alguna ermita. Segons sembla, per la muntanya de Montserrat hi ha unes quinze ermites. Totes elles van ser desallotjades pels ermitans amb la invasió francesa al 1811. Actualment només algunes es conserven.

Vam sortir del mirador i vam arribar de seguida a la Capella de Sant Miquel, considerada per molts historiadors com la primera de totes les de Montserrat en antigor. Allà vam agafar la drecera de la bassa de Sant Miquel, que ens porta al Pla de les Taràntules, que està davant de l’estació superior del funicular de Sant Joan.

Vam seguir i vam arribar a l’ermita de Sant Joan i Sant Onofre. Aquestes dues ermites van ser construïdes a l’inici de l’any 1000. 
La primera ermita que trobem de Sant Joan està aixecada sobre una roca.


L’antiga construcció estava construïda al costat de l’ermita de Sant Onofre, abans només separades per una passarel·la de pocs metres. L’antiga es va fer aprofitant una balma natural, sota una penya. Estava protegida del temps i gaudia d’una bona vista.

Passant per la balma vam arribar a un munt de graons que ens van posar en forma. Després d’una pujadeta vam arribar a les restes de l’ermita de Santa Magdalena. Només hi vam trobar murs de pedra. Abans, com que estava situada entre penyals i riscos, no era accessible a cavall.

D’aquí hi ha unes panoràmiques precioses i comencem a veure parets amb vies d’escalades. Alguns pugem fins a la Miranda de Santa Magdalena on encara se’ns amplia més la panoràmica de Montserrat.

Les vistes des de la Miranda són de l’Elefant, la Mòmia, la Prenyada, la Panxa del Bisbe, del monestir i del Baix Llobregat. Estem a la zona dels gorres: la Gorra Marinera, la Gorra Frígia i la Magdalena Superior.

Un cop tornem una mica més avall de l’ermita de Santa Magdalena, el grup se separa entre caminaires i escaladors. Quedem que ens tornarem a retrobar a la Balconada de la Gorra Frígia.

Caminem per un coll entre la Gorra Marinera i la Magdalena inferior, fins que trobem les escales de Jacob, que són una sèrie de graons excavats a la roca, des d’on es pot veure al fons el monestir.

                                                  
 Les escales de Jacob són unes escales anomenades a la Bíblia, per les que els àngels pujaven i baixaven del cel. Van ser vistes pel patriarca Jacob en un somni, després de la seva fugida pel seu enfrontament amb el seu germà Esaú.

Després de baixar-les i fer un caminet bastant planer, continuem caminant per una zona boscosa que ens porta al davant de l’ermita de Sant Jeroni. Allà decidim aturar-nos a dinar i descansar. Després de l’àpat, uns quants decidim pujar al mirador de Sant Jeroni. A dalt, trobem un espai bastant petit, protegit per una barana de ferro i amb un piló amb una gran rosa dels vents.

                         

La vista des del mirador és de 360º i hi podem veure mitja Catalunya: al nord, es veuen els Pirineus francesos, andorrans i catalans; a l’oest, els Pirineus aragonesos i terres de Lleida; al sud, terres de Tarragona i el mar Mediterrani; a l’est, les comarques de Barcelona i terres de l’interior de Girona.

Un cop a baix, fem el camí de tornada fins a la balconada de la Gorra Frígia on ens retrobem amb el grup dels escaladors.

Anem a parar a l’escala dels pobres amb quasi bé 800 graons de baixada, abans d’arribar al monestir.

Publicat per: Àngels Àrias

LA FORADADA

MONTSIÀ

( El Mèdol. Escornalbou)

Maig de 2013

Com que la colla dels dimecres, pel maig disposàvem d'uns dies lliures, varem anar cap al Delta de l'Ebre. Hi varem dedicar tres dies. Us expliquem aquesta sortida.

PEDRERA DEL MÈDOL DE TARRAGONA

En el viatge cap a Sant Carles de la Ràpita, ens varem parar a El Mèdol de Tarragona, no varem poder-lo visitar detalladament perquè hi estan fent excavacions i obres de manteniment, però amb tot i així ens varen permetre fer algunes fotografies.

                                           

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

LA FORADADA DEL MONTSIÀ

Varem fer nit a Sant Carles i l'endemà varem anar cap a la Foradada.

Varem deixar el cotxe a l'últim aparcament, el Cocó de Jordi, ( El terme Cocó segons ens informaren la gent de la zona, vol dir surgències d'aigua), en l'aparcament trobem les indicacions de la ruta de  Mata-redona, La Foradada. Hem de seguir els senyals grogues, tot i que quan en alguns trams coincidim amb el GR 92, es segueixen aquestes.

La Roca de la Foradada al fons

El camí és ample, està molt ben senyalitzat i de bona petxa. Tota l'estona es passa pel mig del bosc fins a la Font del Burgar.  

Font del Burgar

Aquesta font hi surt un bon doll d'aigua. Abans d'arribar-hi em pogut visitar dos forns de calç i alzines de grans dimensions, una zona ben conservada amb la corresponen  informació.   

                                                             

  

A partir de la font es pot agafar el camí de l'esquerra, un corriol estret que puja una mica dret, o el camí de la dreta que fa llaçades que passa pel Mas de Mata-redona, nosaltres triem pujar pel de l'esquerra. Pugem i arribem a un coll on s'acaben els arbres, només hi ha mates baixes, carenegem gaudint de la vista de tot el Delta de l'Ebre a vista d'ocell, extraordinària.

 

Seguim fins a un altre coll on hi ha un rètol que ens marca "La Foradada 2 minuts", però en son deu de minuts, el caminet que hi porta es dret i marcat, pedregós i entre garrics.

Es pot endevinar el corriol de pujada

Pugem el corriol i ja hi som!!! Esplèndid, es veu tota la Banya del Delta pel forat de La Foradada.

  

Posem algunes fotos, ja que les perspectives que hi ha valen la pena.

                                                      

                             

 Després de passejar i contemplar de tort i dret aquest indret, gaudint de les vistes i fer un petit mos, emprenem el retorn, ara ho farem pel camí que passa pel mas de Mata-rodona, un camí que passa pel coll de Lo Portell, una vegada al coll nosaltres girem a la dreta, ( si travesséssim aquest coll aniríem a sortir a Ulldecona).

  

Entre garrics anem baixant fins el mas de Mata-rodona. Segons les runes s'endevina que era un Mas molt gran.

Passem pel mig de les runes i seguint les marques blanques i vermelles anem baixant. Anem baixant fent ziga-zagues. Trobem una bifurcació de camins, el GR segueix a l'esquerra, però nosaltres seguim les marques de la dreta que ens portaran a la Font del Burgar.

Una vegada a la font consultem els mapes per si hi ha algun camí alternatiu, però decidim tornar pel camí que hem vingut. Deixem la zona de les alzines i pous de calç a l'esquerra i anem baixant pel camí senyalat fins arribar al Cocó de Jordi, que és on tenim el cotxe. 

En el mapa es veu l'itinerari que hem fet.

Temps: Anada i tornada es pot fer amb tres hores, però comptant parades i per gaudir del paisatge, quatre hores llargues.

Dificultat: Baixa. ( Si hi ha infants, cal estar alerta a la Foradada).

Temps: Tot l'any, però preferible evitar els mesos d'estiu per la calor.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

  

VISITA AL CASTELL-MONESTIR D'ESCORNALBOU

                                                                                                    

L'endemà després d'esmorzar emprenem el viatge de tornada, amb la intenció de parar-nos a visitar el Castell -Monestir d'Escornalbou. Per arribar-hi anem cap a Montbrió del Camp, seguim cap a Riudecanyes i amb 4 km. arribem a l'aparcament del Castell.   

Segons la informació ens diu que aquest Castell-Monestir:

"Escornalbou ens endinsa en una època en què la burgesia benestant va habilitar antics edificis històrics per convertir-los en les seves residències. així, el 1911, Eduard Toda va comprar l'antic monestir de Sant Miquel d'Escornalbou i el restaurà amb total llibertat.

La visita ens permet conèixer l'ambient d'una casa benestant a principis de segle XX, on es van reunir les principals figures de la Renaixença convidades per Toda. A les diferents estances queden mostres de les col·leccions que Toda havia reunit en els seus viatges. Vicecònsol a Macau, Hong Kong i Shangai, i cònsol a Egipte, aprofità aquestes experiències per conèixer diferents cultures. Es va interessar especialment per l'antic Egipte: va participar en les excavacions de Tebes i va reunir una col·lecció privada d'art egipci que cedí al Museo Arqueológico Nacional de Madrid i al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Algunes peces ens descobreixen també l'interès que la Renaixença despertà per la història de Catalunya i en especial del monestir de Poblet.

Enmig de la peculiar interpretació que Toda va donar a l'antic conjunt, s'entreveuen les restes del monestir. Fundat el 1153, el monestir de Sant Miquel d'Escornalbou fou el centre de la baronia que reunia els pobles de Duesaigües, Riudecanyes, Vilanova d'Escornalbou, l'Argentera, Colldejou, Pradell de la Teixeta i la Torre de Fontaubella.

Toda en preservà alguns elements, com l'església i el claustre, tot i que el va reformar per convertir-lo en un jardí des d'on gaudir d'una de les millors vistes de les comarques de Tarragona."

Aquesta petita pinzellada només serveis per situar-nos una mica en el temps més immediat. Però val la pena consultar la història d'aquest indret ja que ens remet a l'època Neolítica.

Fem la visita guiada i anem descobrint els indrets d'aquesta magnífica edificació tot gaudint d'unes vistes extraordinàries.

 

 

I tot això és el que varem fer en aquests tres dies.

Publicat per Assumpta Vall-llovera