 |
| El Bisaurín des del Llano de Lizara |
Hem pujat des d'Aragüés del Puerto, deixant enrere la carretera que porta cap a Pamplona.
Som a l'extrem més occidental de la província d'Osca, al costat de les valls d'Hecho i Ansó, a tocar ja del Pirineu navarrés.Tot i ser encarats a migdia, els cims preserven congestes de neu força importants. Ens acull el refugi de Lizara, al "llano" del mateix nom. Estem a 1.540 metres d'alçada. Quan hem arribat (cap als vols de les tres de la tarda) hem dinat a fora del refugi.
 |
| Començant a dinar (Llano del Bozo , al fons) |
Uns núvols bastant foscos van i venen. Sembla que es prepara la tamborinada de mitja tarda.
 |
| Macizo de Bernera |
Una mica més avall del refugi, en un revolt de la pista asfaltada hi ha una mini via ferrada. Ens en hi anem decidits. Els companys ferraters ja portaven les equipacions pertinents i indispensables. La Conxita i jo ens quedem a baix, mentre anem observant com tota la colla progressa per la paret equipada. En Josep M. va primer i pren posicions per anar filmant l'evolució dels escaladors.
 |
| A l'inici |
Segueixen l'Helena,molt valenta i en Marc de ben aprop. Després els Rogers: l'un després de l'altre. I tot seguit en Jordi, la Neus, la M. Rosa, la Laura, la Núria i la Mariona
Tot i ser una ferrada fàcil, segons ells, a mi em sembla ben difícil. S'ha d'estar motivat i preparat fisicament per assolir aquests reptes.
Mentrestant, La Conxita s'ho pren molt bé, i agafa una posició inmillorable per obtenir les imatges de la manera més còmoda,
I mentre els companys van pujant, la Conxita i jo tornem cap al refugi on ens retrobem amb l'Assumpta. Decidim anar a l'encontre dels companys per l'indret on més o menys ens sembla que han de sortir.
Ens endinsem pel Llano de Lizara. El camí gira una mica a la dreta i davant nostre el plà s'eixampla i veiem un salt d'aigua preciós, en una raconada al fons de l'indret. L'Assumpta ens diu que els del refugi li han explicat que al matí no rajava, però que amb el pas de les hores i degut a l'insolació, que fon la neu de les congestes, cap a migdia raja cada dia.
Ens hi anem apropant a través de la llera eixuta del riu que desapareix pocs metres després del salt. Decidim tornar, perquè ni hem vist a la colla sortint de la ferrada, ni estem segurs del temps, que sembla amenaçar tempesta novament.
Ens retrobem de nou a les portes del refugi i ja encarem el sopar, per anar a dormir d'hora, donat que l'endemà volem llevar-nos ben d'hora, per tenir un bon marge d'hores per a l'excursió al cim.
Mentre esperem que arribi el sopar, la fem petar (sobretot en Josep M.), amb un grup de muntanyencs de Sòria, que han fet la via ferrada de Centelles, i gairebé totes les que coneixem de Catalunya.
Ens recomanen, per a l'excursió de l'endemà, d'anar i tornar pel mateix camí. La nostra intenció era fer una circular, però no ens ho recomanen, pel fet que hem de passar per unes congestes amb neu, orientades al nord i sense grampons.
Ens n'anem a dormir deixant la porta del balcó de l'habitació ben oberta. Déu n'hi do la calor que fa.
M'adormo i em desperto ( no dormo com a casa), vaig veient com els llamps il·luminen la negror de la nit. Uns minuts més tard esclata la tempesta que durant alguns moments de la jornada havia pensat que ens cauria al damunt. Som al millor lloc per entomar-la, però es clar, els pensaments se m'en van una mica més enllà, quan ens tocarà llevar-nos i potser encarà plourà i tot serà ben moll...
M'he adormit un altre cop i llavors sona el despertador. Era en un somni proper: m'havia de calçar unes botes de ferro, que eren indispensables per poder fer l'excursió! Mare meva, quines coses!
Un cop llevats i ben esmorzats, tirem amunt encara de fosc, amb la certesa, almenys jo, de que no plourà més. Anem cap al cim tots excepte l'Assumpta i la Conxita, que faràn una aproximació cap a l'ibón viejo.
Uns metres més amunt trobem un parell de rampes amb un fort desnivell i plenes de fang que ens dificulten la pujada. Sembla com si una màquina d'aquelles que porten cintes enlloc de rodes, hagués obert camí.
Les escurrialles de la tempesta encara ronden per sobre els nostres caps. Cap a llevant però, ja s'entreveu que el sol empeny amb força.
Anem guanyant alçada. Veiem una font i un troç enllà un abeurador. El bestiar no hi és. Per la carena que tenim al davant veiem uns animals que semblem cabres, no no vaques, o potser ovelles...La polèmica ja està servida.
Arribem al Collado del Foratón. I seguim amunt, a la nostra dreta. De primer per un terreny amb fort pendent i amb molts xaragalls. Després ja ve la pedra calcària, en una traça ben definida. Ens reagrupem a la sortida de la pujada, quan ja només ens resta encarar els darrers metres per arribar al cim. Durant uns minuts restem embadalits per la preciositat del paisatge. Veiem cortines de pluja cap a la banda de Navarra.
També, a mitja pujada, ens ha sorprés una ramat d'isards passant per les congestes penjades. Els veiem marxar, de lluny, minúsculs...
Amb unes quantes gambades més, fem el cim! Llavors la visió general del territori és total i un valuós regal per a les fotografies, el descans i la contemplació d'un paisatge molt "treballat": gran quantitat d'estrats, diferents capes de pedra i terra, conjuntament amb la vegetació, els núvols, el sol, l'aire net i fresc...
 |
| El Midi d'Ossau a primer terme, al fons més a la dreta el Balaitous |
 |
| Foto: Roger Mataró |
Mentre mengem una mica i gaudim d'aquests moments, parlem amb una parella que volen fer la circularque voliem fer nosaltres. Els expliquem la conversa d'ahir a la tarda amb els de Sòria. Ens diuen que ho provaran. Nosaltres baixem pel mateix camí sense problemes.
La part més enfangada del camí s'ha eixugat ràpidament i arribem al refugi, on ens retrobem amb l'Assumpta i la Conxita.
I aqui ens teniu: just abans de tornar cap a casa, després d'un cap de setmana perfecte, en un indret molt recomanable, amb un munt de posibilitats.
