VALL DE PINETA 11, 12 i 13 DE SETEMBRE

VALL I CIRC DE BARROSA (DIA 11)

Hola a tothom! Miraré de fer-vos quatre ratlles d'aquesta sortida, bé potser seran algunes més, ja se sap.
Quan arriba aquesta època, que ja han passat les vacances, però encara fa bon temps, això de poder marxar tres o quatre dies a la muntanya amb tots els companys, aprofitant el pont de l'onze de setembre, és fantàstic! Semblen unes mini vacances. Aquest any hem fet cap a la Vall de Pineta on hi ha el refugi on ens estarem aquests dies. És ja un lloc força conegut per molts de nosaltres.


Després de fer tota la quilometrada, amb el seu corresponent esmorzar al bar Sport, abans d'anar al refugi tenim molt temps i tirem més amunt per la carretera que du a França passant pel túnel de Bielsa. Després de situar-nos, una mica més endavant trobem un lloc per deixar els cotxes. És on comença la pista de la vall de Barrosa. I tatxannnn! els primers bolets apareixen tot just començar a caminar! Anem tirant amunt tot xino-xano i la cosa s'embala i de quina manera! Tothom cull i mira si en veu més!


Aquesta vall és molt verge. Per accedir-hi només hi ha aquesta pista. Hi havia hagut mines d'on treien minerals ferrosos. Hi ha panells explicatius al primer tram del camí i una tartera de rocs provinents d'aquestes explotacions.



Més endavant, quan ja som al mateix nivell del riu, decidim fer una queixalada. Al davant nostre tenim el circ de Barrosa. Ens hem trobat d'altres boletaires amb uns cistells ben plens. Ens fa un dia ben bonic i s'està d'allò més bé.


Un cop acabat el dinar, seguim amunt fins al petit refugi de Barrosa. Al davant nostre tenim dos cims que vigilen: a l'esquerra, el Robiñera, i a la dreta, la Munia. Ha valgut la pena pujar fins aquí.


Després d'una estoneta tirem avall, desfent el camí. Ha estat una excursió molt xula! I llavors cap al refugi, per sopar i anar a dormir ben d'hora.


L'endemà tenim una bona tela!





















SOUM DE RAMOND O PICO DE AÑISCLO (DIA 12)



Com sempre tenim un objectiu important per assolir. Aquesta vegada l'hem fixat en un dels tres cims de les "Tres Sorores", l'anomenat Soum de Ramond i també Pico de Añisclo, que juntament amb el Cilindre i el Mont Perdut són les màximes alçades d'aquesta zona.




Així doncs, cal llevar-se ben aviat. Quedem per a les tres de la matinada. El guarda del refugi ens ha deixat a punt un bon esmorzar i a tres quarts de quatre sortim per enfilar el camí que ens ha de dur fins al Collado de Añisclo. Travessem la llera seca del riu Cinca i entrem al bosc. És negra nit. Els dubtes del dia abans s'han esvaït: no hi ha ni un núvol i el cel ple d'estels és un bon teló de fons. De seguida comencem a pujar. El camí està molt ben senyalitzat, es tracta del GR 11 que travessa tota aquesta zona. Hem de fer més de mil metres de desnivell per arribar al coll.




El temps passa de pressa i anem pujant. Trobem el camí que ve del Circ de Pineta i la Faja de la Tormosa. Seguim amunt. Ara ja som fora del bosc i el terreny és més pelat. El camí fa ziga-zagues pel mig d'enormes rocs fins que cap a quarts de vuit arribem al Collado. El sol és a punt de treure el nas per darrere dels cims que ens queden al fons. Aprofitem per fer algunes fotografies i filmar la sortida del sol.

La visió de l'altra banda és una passada: a la nostra esquerra veiem un cim anomenat La Suca que senyoreja la collada i que dóna pas a Las Tres Marías (són aquests cims que veieu a la capçalera del blog).


Al davant nostre tenim el Cañón de Añisclo. Una fondalada bestial que tira avall i sembla retallat amb unes tisores. I a la nostra dreta es comença a il·luminar el nostre objectiu: el Soum de Ramond. Abans, però, tenim un cim molt més aprop i que ens cal assolir: La Punta de las Olas.

Reprenem la marxa. Es va fent de dia i la foscor de les parets i els cims més propers dóna pas a un espectacle de primera: totes les muntanyes i cims propers es desperten i es deixen veure!
Passem una intersecció i deixem el GR 11 per seguir amunt. D'entrada ens semblava de flanquejar la Punta de las Olas per la Terrassa Bellevue i també seguir el camí que marca el mapa de l'Alpina fins a la Punta. Però res de res. L'experiència és molt important i seguint el camí que marca el mapa de l'Angulo decicim passar per sota el cim, arrambats a la paret i per sobre de la tartera que es despenja cap a Añisclo.


La marxa es torna més lenta, el terreny és més accidentat i passem més a poc a poc. Veiem dos homes que pugen pel mig de la tartera. Després decideixen fer el mateix recorregut que nosaltres i vénen fins allà on som. També van al Soum de Ramond.

I ja se sap, que som a l'alta muntanya i els elements meteorològics són decisius! La boira fa acte de presència i comença a enfilar-se per tot arreu. Quan sortim de sota la muralla i arribem a l'aresta que ens du fins a la Punta de las Olas, ens atrapa irremissiblement. Aconseguim el cim i malauradament no veiem res!

Aleshores decidim trucar als companys que han anat a fer una excursió cap al Comodoto, per saber com es veu el temps des de més avall. La previsió és bastant desencoratjadora: núvol negre al Mont Perdut i poc clar a la resta. Davant d'això encetem un debat: hi anem o no hi anem?


És ben cert que hi som a tocar, que ho tenim ben aprop. Decidim que no i gairebé instantàniament decidim que sí. Mmmm! Tirem avall per l'altra banda. La boira ens fa una mica la punyeta i ens deixa veure una mica a baix i també les sabates d'en Ramond, però només les sabates, eh!


La boira ens acompanya per tot i finalment veiem clar que no val la pena seguir. Pujar a dalt per no veure res i només per "fitxar" no ens agrada. Reculem per on hem vingut i, sàvia decisió, ja veureu per què...


Així doncs desfem el camí d'abans, tornem a fer la Punta de las Olas (rècord: l'hem feta dos cops al mateix dia!), baixem per l'aresta i arribem a la tartera. En lloc de passar per dalt com a l'anada, tirem pel dret cap avall! Primer és una mica dificultós (pels poc bregats com jo), però més endavant, seguint les indicacions dels companys més experimentats, baixar per la tartera es torna fàcil. Un cop a fora remuntem una zona de rocs i de xaragalls fins a trobar el camí que ens du altre cop al Cuñado, perdó, vull dir el Collado. De moment la boira ens deixa tranquils i es queda a dalt dels cims, però els núvols tenen un cert aire amenaçador tot i que no aconsegueixen amagar del tot el sol semblen el preludi del que vindrà després.

Així doncs, arriba l'hora de fer un mos. El Collado sembla un bon lloc per parar a dinar. I aquí arriba el punt més dur de la jornada. De cop el meu sogre exclama: ON ÉS LA BOTA? Una bota amb vi del Somontano omplerta amb cura el dia abans ha desaparegut! Tots riem i li diem que no l'amagui més. I ell ens respon que no la té i que quan vulguem fer un traguinyoli ja la traurem. Davant d'aquesta resposta li diem que la busqui bé i li demanem que buidi la motxilla. Ho fa i la bota no apareix. Llavors algú li demana a veure si pensa que algú pot haver-la-hi pres. Ell observa que dec haver estat jo. Grans riallades i intents per part meva de convence'l que no he estat jo. Finalment ho deixem així i ja es veurà més endavant si apareix.

Els francesos que havíem trobat d'anada arriben i ens diuen que han arribat fins al Soum de Ramond. Comencen a tirar avall. Nosaltres al cap de poc també. De mica en mica anem baixant i quan som a punt d'entrar al bosc, veiem clarament la cortina d'aigua que s'acosta des de Llevant pel fons de la vall de Pineta. Ens posem els impermeables i les capelines i al cap de poc la pluja ens clava una bona dutxa, bastant abans d'arribar al refugi. Quedem molls com ànecs! Després de més de mitja baixada amb la pluja per companya arribem a lloc. Primer uns i una estoneta més tard els altres.


Després de posar les coses a eixugar-se i una bona dutxa (ara sí), tatxannn! APAREIX LA BOTA! El meu sogre a l'arribada encara està ben segur que la hi he amagat i ho explica ben decidit. Només després de treure les coses de la motxilla s'adona que l'única cosa que no havia tret a dalt al coll era el casc! I la bota, la punyetera, s'havia ficat a sota com per fer-nos un favor i no contribuir a un descens potser més penós pels efectes del vi.

Mentrestant a la cuina preparen el sopar i els del CCEC contribuïm especialment en l'eboració del menú: oferim a tothom un bon acompanyament de bolets, dels que hem collit el dia anterior, com dels que han trobat els companys que han anat d'excursió al Comodoto. El guarda ha permès que la mà experta de la meva sogra, entre d'altres companys, elabori un repertori de bolets cuinats de la millor manera. És un bon final per a una excursió que ha estat per a mi una de les més xules que he fet. Una abraçada a tots! Estic molt content i feliç!
Una darrera observació: aquesta excursió ara potser s'hauria d'anomenar ascensió a La Punta de las Olas o bé ON ÉS LA BOTA?


EXCURSIÓ A SAN ÚRBEZ (DIA 13)

Ara passo a fer-vos cinc cèntims de l'últim dia per aquests verals. I després d'esmorzar ens acomiadem dels del refugi i fem la foto de grup de rigor. Com que el dia s'ha llevat serè, després de la pluja d'ahir, ens anima a sortir. Aprofitant que ja estem de tornada, tirem avall per la carretera que porta a l'Ainsa i a l'alçada d'Escalona ens desviem a la dreta per anar en direcció a la Vall de Vió.


A l'alçada de Puyarruego la carretera és de sentit únic i s'endinsa per uns engorjats impressionants per sobre del riu Bellós. Hi ha unes baumes i uns barrancs que treuen l'alè! Al cap d'una bona estona arribem a un revolt de 180 graus on hi ha una zona per aparcar els cotxes. És des d'aquí on comença l'excursió.

Anem fent una volta circular a la confluència del riu Aso, que ve de la vall de Vió i el Bellós que baixa d'Añisclo. De primer ens trobem les restes del Molino de Aso i més enllà uns salts d'aigua que no recordo el nom. Estem bastant enlairats respecte al riu i podem veure com hi ha gent que corre per la llera fent suposadament esports d'aventura.


Més endavant trobem l'ermita de San Úrbez, construïda aprofitant una gran balma. Ah, sí! i abans hem passat per sobre el Bellós i hem pogut veure el Cañón de Añisclo, aquest cop des de baix. És una passada de bonic! Tota aquesta volta es fa en poc temps i és molt concorreguda, hi ha gent de tota mena.


Després agafem els cotxes per enfilar cap a l'Ainsa per dinar. Tot és ple de gom a gom. Finalment trobem un lloc on podem dinar i fer una bona sobretaula abans de fer el viatge de tornada cap a casa.


Han estat tres dies molt intensos i molt ben aprofitats. Fins aviat!


(Perdoneu per la tardança a l'hora de fer aquesta ressenya)





Comentaris

Joan Castellví ha dit…
Estigues tranquil per la tardança, a valgut la pena! Déu-ni-dó. Bona excursió! Heu tingut de tot, bolets, cims, pluja, dutxa, intriga, rialles, muntanya.... un altre cop genial!
Felicitats per l'excursió i gràcies per la crònica!
Anna Prat ha dit…
Ei, que bé que ho has descrit. M'ha semblat reviure-ho.
Ostres quina sorpresa lo de la bóta. El meu pare ara ja sap que amb el vi no hi fem broma!!
Va ser molt divertit.
Gràcies a tots!