MONTBLANC-CHAMONIX (24-27 DE JUNY 2010)

Hola a tothom! A continuació podeu llegir el relat que ha fet en Ramon Roig de la pujada fins al cim del Montblanc. És el que faltava per a tenir un relat complet de l'ascensió.



Seguir cap al cim deixant part dels companys era una sensació ben estranya. Tots teníem molta il·lusió per fer cim, i ens havíem fet a la idea de fer-lo plegats. També és cert que no m’hauria importat tenir de donar mitja volta; m’hagués donat per satisfet havent arribat allà, després de gaudir d’aquell paisatge tan brutal. Als Pirineus hi ha indrets preciosos, però això té una altra dimensió.

Sigui com sigui, seguim amunt amb l’idea que caldrà anar una mica ràpid, ja que del contrari no arribem. I tot i així..., ja veurem. Comencem les primeres sigues sagues cap al coll Maudit a un ritme fort, fins arribar a la corda que hi ha fixa. Aquí ens assegurem i comencem la pujada del que sembla quasi una paret, i segon incident de la sortida: a en Lluís Ges l’hi cau de dalt un bloc de gel que l’hi pica al braç. L’hi fa mal, però és valent i no l’hi dóna més importància, tot i que veient després com l’hi va deixar el braç, el cop tenia de ser molt fort.


Així que tots amunt, agafant-nos a la corda, i progressant amb l’ajuda del piolet. Els últims metres recorden la pujada de la canal Cristall i ja em fet el coll. A partir d’aquí ve un camí més fàcil, fins al col de la Brenva. Som a 4.303 metres d’alçada, així que ens queden 500 de pujada i les força ja van justes. Amb tot, mirem rellotges i ens ve un pessigolleig a l’estómac; potser ho podem aconseguir. De moment, ho intentem.

Així que enfilem les primeres pujades del mur de la Côte. De lluny semblava més fàcil, però la pendent és molt forta i ens obliga a un gran esforç; fins que arribem a una esplanada. Ara ja es veu tan a prop!

Seguim, vorejant les Petites Roques Vermelles. Som a uns 4.600 metres i l’Eva ens diu que prefereix parar allà, que es dóna per satisfeta. L’hi insistim en que ara si que queda molt poc, tot i que era obvi. Però l’Eva ja ha fet el seu particular cim, no l’hi dóna tanta importància al fet de posar el peu a sobre del punt més alt de tot; i segurament és una bona filosofia. Així s’estalvia el primer tros de baixada, que l’hi fa por, tenint en compte que haurem de baixar a sac.

Els altres cinc enfilem amunt i, tot i que sempre acaba fent-se més llarg del que a cop d’ull semblava, ja som al cim!!!


Petons, abraçades i algú que, mig en broma mig en serio, recorda que les celebracions s’han de fer quant siguem a baix. Estem contents, molt contents. Fotos i més fotos i quant mirem el rellotge veiem que no ens podem encantar més. Llàstima, perquè el dia és preciós.

Així que comencem a baixar saltant a gambades per sobre de la neu. Carai això de la gravetat, no és mateix pujar que baixar. Ens retrobem aviat amb l’Eva; quatre paraules i avall.

Després del col de la Brenva hem de remuntar fins al col del Maudit. Les forces van justes i el que semblava pla ara fa una certa pujada. Al col del Maudit en Josep Maria i en Lluís Raulet es posen mans a l’obra i ens munten un rappel. Quina sort!! I això que en Josep Maria haurà de baixar a pèl (suposo que deu haver-hi un terme més propi, però ja m’enteneu).

A partir d’aquí és qüestió de no encantar-nos, així que a fer via! Fins que arribem a l’esplanada de sota l’Agulla de Midi. Que justos que anem de temps!! I quina pujada final!! Deu meu!! Però l’alternativa de quedar-nos a dormir al túnel de gel ens fa treure forces d’on sigui.

Tant que ens havíem mirat l’aresta de l’Agulla de Midi a l’anada, i ara només tenim al cap amunt, amunt i amunt, oblidant-nos de la caiguda que té a banda i banda. Es posa una mica de boira i ens tapa la vista, però de cop i volta sentim les veus dels companys. Quina il·lusió!! Això vol dir que estem arribant!! Ens sentim acompanyats, i entenem que, per aquesta nit, podrem dormir en un llit tou.

Moltes gràcies a tots; ha estat fantàstic. Bons companys, molts riures i cim. Que bonic.

Ramon Roig

Comentaris

Josep Mª ha dit…
Ramon, m'ha agradat molt el relat, has aconseguit que quasi sentis la sensació d'haver fet la resta de la pujada i d'haver tocat cim.
Moltes gràcies. M.Rosa
Agustí ha dit…
Moltes gràcies per explicar-nos com va anar fins a fer el cim. Encara tinc "la gallina de piel" quan ho torno a llegir!
A veure si tornem a fer una altra sortida plegats. Fins aviat!

Agustí
Carme ha dit…
Ramon, moltes gràcies per aquest fantàstic relat, jo havia pres apunts per fer-ne un, però vaig ser incapaç de transmetre tot aquest munt de sensacions que ens has fet viure tú de nou. M'ha fet viure altre cop les emocions de tants moments allà dalt! fins aviat company!
Transparente ha dit…
genial relat i genial llegir.ho que fa recordar amb un somriure la irrepetible aventura que vem viure.

inclús posant el descobert el meu petit secret, je..

Fins aviat
mariona ha dit…
Quina patxoca que feu a la foto! ningú diria que us va costar arribar però això confirma que el cos humà aguanta més del que ens pensem.
Amb aquesta estrena fantàstica del bloc he gaudit de la resta de la pujada al cim.