ESCALADA AL CAVALL BERNAT
21 d’abril de 2012
A les 8 del matí marxem cap a Montserrat set membres del Centre Excursionista disposats a escalar la via normal del Cavall Bernat. Tres de nosaltres ja han escalat el Cavall en altres ocasions i també per altres vies, destaca en Josep Ma. que ens diu que hi ha pujat unes 15 vegades i amb diferent gent. Això sumat a la seva gran experiència i a les seves qualitats didactico-muntanyenques ens dóna molta seguretat als que pujarem per primera vegada.

Arribem al monestir. Montserrat té un encant especial. La majestuositat de les seves agulles, la simbologia, l’espiritualitat, la cultura... tot plegat em fa tenir uns sentiments especials que no tinc enlloc més. Fem un mos i pugem les escales del camí vell de Sant Jeroni. Un cop acabades les escales seguim pel mateix camí, pel costat del torrent fins que a un punt hi ha un desviament a la dreta, que a través d’un corriol ens porta fins al coll del Cavall Bernat.
En arribar allà ens mirem la via, l’estómac se’m regira, tinc molts nervis però intento controlar-los. Fa molt vent i és fred. El sol surt de tant en tant d’entre els núvols i ens escalfa tímidament.
Ens equipem i en Josep Ma. explica l’estratègia que seguirem: primer pujarà en Lluís fins dalt de la berruga (es saltarà la reunió de després del flanqueig), a més de la seva corda, arrossegarà la corda que deixarà instal·lada perquè en Josep Maria pugui filmar i dues més per les que pujaran després en Toni i l’Arcadi. Aquests, en pujar arrossegaran una corda cada un per les quals escalaran posteriorment l’Anna i la Ma. Rosa. Aquesta última també li tocarà arrossegar corda perquè pugi finalment la Mariona. 7 cordes en total.
Comença a escalar en Lluís, el flanqueig és delicat, els altres ens ho mirem i no diem res. En arribar a dalt la berruga munta reunió. Ha arribat l’hora! En Josep Ma. ens fa les últimes recomanacions tècniques “agafeu-vos-ho oberts, no us fiqueu a dins la canal que desploma més, un peu a cada cantó de la paret”.
Tot i el fred que hem agafat al coll, tirem amunt intentant seguir les recomanacions del Mestre i fent el que podem. Tenim sort que ell va pujant i baixant per filmar i ens dóna suport moral. I en Lluís des de la reunió vinga a assegurar. De tant en tant se sent algun “Lluís, tiba tiba!”.
En arribar a la berruga sembla que el sol ens vol escalfar una mica, però de seguida s’amaga i el vent continua fent-nos de les seves.
Escalem l’últim llarg i en arribar a dalt ens rep la Mare de Déu de Montserrat i unes magnífiques vistes. Tots estem molt satisfets i contents. Hem escalat una via clàssica! Estem a dalt del mític Cavall Bernat!
Ens fem fotografies i només ens queda baixar. El primer ràpel ens l’assegura la Moreneta. Quina sensació...
En arribar a baix, ens desequipem i mentre mengem una mica ens anem mirant el recorregut que hem fet.
Estem molt contents!
Moltes gràcies a tots!!

Comentaris

assumpta ha dit…
Molt bé Anna. La crònica és sensacional, Ara em sap greu no haver vingut!!!???, segur que entre tots em pugeu.
Feliciats a tots!!!
Assumpta.
Joan Castellví ha dit…
Felicitats Cavaller@s!!!
Agustí Ten ha dit…
Enhorabona, valents/tes !!! I moltes gràcies, Anna, per la crònica.
mariona ha dit…
Anna, quina crònica més breu, concisa, concreta i explicativa!!

L'escalada és adrenalítica i a Montserrat té més sensacions.

Gràcies a tots per poder fer realitat un somni!!!